Notícies

En l’actualitat un dels grans problemes mediambientals són les quantitats ingents de residus que generem. Les pròpies activitats econòmiques de cada país i el consum humà són els principals causants. I si a això li sumem que, en moltes ocasions, aquests residus no es dipositen en els contenidors adequats, el resultat és un risc mediambiental molt alt.

Hem de saber que TOTS els residus són biodegradables i poden descompondre en elements químics naturals per l'acció del sol, l'aigua, els bacteris, les plantes o animals. La diferència principal rau en el temps que triguen aquests agents biològics en fer-ho.

Vegem alguns indicadors de gran interès a tenir en compte:


+1000 Anys
 
Les AMPOLLES DE VIDRE en qualsevol dels seus formats són un objecte molt resistent i triguen més 4000 anys a degradar-se. Encara que són fràgils perquè amb una simple caiguda es poden trencar, per als components naturals del sòl representen una tasca titànica aconseguir transformar-les. Si es fabriquen amb sorra i carbonats de sodi/calci es poden reciclar en un 100%.

Els GOTS de un sol ús triguen més de 1000 anys a transformar-se. El plàstic queda reduït a molècules sintètiques; invisibles però sempre presents.

Les PILES i els seus components són altament contaminants i no es degraden. La majoria tenen mercuri, altres també tenen zinc, crom, arsènic, plom o cadmi. Poden començar a separar-se després de 50 anys a l'aire lliure però se les enginyen per a romandre com a agents nocius.


+100 Anys

Els ENCENADORS d'acer i plàstic es prenen el seu temps per transformar-se. L'acer, exposat a l'aire lliure, comença a fer-se malbé i florir lleument després de 10 anys. El plàstic en aquest temps, ni tan sols perd color.

Els EMBOLCALLS DE TERGOPOL que trobem en gran part dels articles electrònics no son biodegradables i el màxim que pot fer la natura amb la seva estructura és dividir els seus components en molècules mínimes.

Les BOSSES DE PLÀSTIC per el seu gruix poden transformar-se més ràpid que les ampolles però la natura sol establir una dura batalla contra aquest element i en general perd.

Els TAPS DE PLÀSTIC estan fets de polipropilè, el mateix material de les canyes i envasos de iogurt. Es poden reciclar més fàcil que les ampolles d'aigua mineral (que són de PCV, clorur de polivinil) i les que són de PET (tereftalat de polietilè).

Les AMPOLLES DE PLÀSTIC són les més rebels a l'hora de transformar-se. A l'aire lliure perden la seva tonicitat, es fragmenten i es dispersen. Enterrades duren més. La majoria estan fetes de PET, un material dur de rosegar: els microorganismes no tenen mecanismes per atacar-los.


De 10 a 30 anys

Les LLAUNES de refresc triguen un mínim de 10 anys en transformar l'estat d'òxid de ferro. A la intempèrie fan falta molta pluja i humitat per a aconseguir-ho.

Un AEROSOL necessita 30 anys per degradar-se per això és un dels residus més polèmics. Primer perquè en ser un aerosol ja és un agent contaminant pels seus CFC (clorofluorcarbonats), també perquè la seva estructura metàl·lica es fa resistent a la degradació natural i fa que el primer pas sigui l'oxidació.

Els TAPS D’AMPOLLES tenen un aliatge metàl·lica que pot semblar candidat a una degradació ràpida perquè té poc gruix. Però no és així. Primer s'oxiden i a poc a poc la seva part d'acer va perdent resistència fins dispersar-se.

Un BRIC no és tan tòxic com imaginem, encara que triga aprox. 30 anys a degradar-se completament. El 75% de la seva estructura és de cartolina (cel·lulosa), el 20% és de polietilè pur de baixa densitat i el 5% d'alumini que resulta ser el que tarda més a degradar-se.


D'1 a 5 anys
 
El PAPER compost per cel·lulosa, no dóna problemes a la naturalesa per a integrar els seus components. Si queda sobre terra i li toca un hivern plujós, no tarda a degradar-se.

Una BURILLA AMB FILTRE pot demorar fins a dos anys a desaparèixer. El filtre és d'acetat de cel·lulosa i els bacteris del sòl, acostumades a combatre matèria orgànica, no poden atacar d'entrada. Si cau a l'aigua, la desintegració és més ràpida, però més contaminant.

Un XICLET mastegat es converteix, per l'oxigen, en un material dur que es va esquerdant fins a desaparèixer, gairebé sense deixar rastre.

I ara que ja saps una mica més, des Publiverd t'animem a reciclar!